dilluns, 7 d’octubre de 2019

BERNAT JOAN: "Professors: Intel·lectuals o buròcrates?"


Professors: Intel·lectuals o buròcrates?

Publicat a Diario de Ibiza (6 d'octubre de 2019)

El dia 26 setembre el professor Ignasi Palmer publicava un article a Diario de Mallorca titulat 'Educació i antiintel·lectualisme', on aprofundia en alguns aspectes d'una de les qüestions més desenfocades, des del meu punt de vista, del nostre sistema educatiu. La tesi de Palmer, en poques paraules, era que la Conselleria d'Educació carrega els mestres i els professors de secundària amb tot un feix de tasques burocràtiques que impedeixen completament la seua funció d'intel·lectuals. Clar i ras: que algú ha decidit que només poden ser intel·lectuals els que ensenyen a la universitat, i que tota la resta s'han de convertir en mers buròcrates (o guardadors de criatures, o certificadors d'estudis, o com se'n vulgui dir per maquillar la qüestió del fracàs escolar).

Quan es parla d'accions per millorar el nostre sistema educatiu, gairebé mai no es fa referència a qüestions d'estructura o de pràctiques que tenguin a veure amb la documentació. En parlar d'estructura, naturalment, em referesc a quin pren les decisions sobre l'Educació a les nostres illes. Som immersos en un sistema educatiu espanyol que no ens convé ni ens entén (a hores d'ara, i malgrat la suposada autonomia en aquest camp, més de la meitat dels curricula educatius queden reservats a l'Estat: curiosa competència 'exclusiva' de la comunitat dita autònoma de les Illes Balears!). Això, pel que fa a l'estructura. I les pràctiques que se'n deriven solen estar-hi en consonància.

Ensenyar implica, abans de res, conèixer la matèria que s'ensenya. «Ja en saben, de català, els jóvens que comencen a ensenyar-ne?», em demanava, fa uns anys, un vell professor de la nostra universitat. La resposta correcta hauria set: segurament, però no poden continuar aprenent-ne (i una llengua, la que siga, s'ha d'aprendre al llarg de tota la vida) perquè han d'aprendre tota la parauleria que els pedagogs han inoculat dins el sistema i això els treu el noranta per cent del temps de dedicar-se a allò que pertocaria. Acomodar-se a la jerga del sistema és cosa llarguíssima, i rasca molt de temps que hom podria dedicar a aprendre. O a pensar.

Teòricament, un dels objectius del nostre sistema educatiu és que els alumnes desenvolupin el pensament crític, que sàpiguen quan els estan ensarronant a les xarxes (o als llibres de text), que puguin destriar el gra de la palla i que no els passin sistemàticament bou per bèstia grossa. Però això esdevé pràcticament impossible des del moment que existeix això que en diuen 'programacions d'aula'. Les 'programacions d'aula' impliquen que, en algun lloc, has de tenir programat (i apuntat) el que fas cada dia... I les coses sobrevingudes? Si un dia estic explicant la poesia de Joan Maragall i això ens porta a parlar de Nietzsche en la literatura catalana m'ho he de carregar perquè la 'programació d'aula' no ho té previst, perquè 'ara no toca'? I si Nietzsche ens porta a parlar de la condició humana i dels perills que sobrevenen quan intentam millorar el que sigui (la societat, la Humanitat)? No toca que en parli, probablement, perquè això no forma part del currículum de Llengua i Literatura Catalanes. Qui és millor professor: el que es deixa dur per aquestes qüestions sobrevingudes (que potser poden interessar els estudiants) o el buròcrata que viu presoner de la seua 'programació d'aula'?

Quant a l'esperit crític, potser val més deixar-ho estar. Teòricament, el nostre sistema educatiu hauria de preparar ciutadans i no estrictament robots. Preparar ciutadans vol dir promoure en els nostres joves l'interès per l'actualitat, per les coses que passen al nostre voltant, per la cosa pública, per la política... Evidentment, avui cap professor de secundària no s'atreveix a fer cap tipus de comentari polític a les seues classes, perquè de seguida tendrà l'extrema dreta i els jutges (perdó per la repetició de conceptes) al clatell, deixant-li anar el seu alè perillós. Per això, no hi ha ni un sol llaç groc a les façanes dels instituts eivissencs, ni balears, per molt que, al Regne d'Espanya, igual que a Turquia, hi hagi presos polítics. No hi ha estudiants que pensin que s'hi hauria de posar. Ni professors que ho promoguin. Ni tan sols ningú que, dins un centre educatiu, parli d'aquestes qüestions. Em diran que no és el lloc. Però, no hem d'educar per a la ciutadania? En què consisteix, idò, formar ciutadans responsables?

Per començar a revertir la situació que patim es podrien prendre, amb molta facilitat i a cost zero, un parell pagès de decisions elementals: a) prohibir qualsevol programació de departament de més de quinze pàgines, b) eliminar les programacions d'aula, c) qualificar numèricament o alfabèticament amb qualificació única i senzilla, d) eliminar la censura a les aules, e) recuperar la llibertat de càtedra (liquidada per polítics i pedagogs), f) fer formació del professorat exclusivament a través de classes magistrals, g) eliminar les guàrdies dels professors, h) no fer reunions de més d'hora i mitja, i) reduir les reunions al màxim, j) eliminar la majoria de les 'coordinacions' (deixant només les estrictament necessàries). Ara mateix se m'acuden una vintena més de mesures. Però em faria massa pesat.