Bústia Covid-19

Cerca en aquest blog

dilluns, 13 de desembre de 2021

M & M Fiction



Les Illes Balears són un focus permanent d’atracció demogràfica. Això implica que, curs rere curs, es produeix un allau d’alumnat nouvingut. Això és un fet. És la realitat. I la Conselleria d’Educació, i més concretament la Direcció General de Planificació, Ordenació i Centres, dirigida pel senyor Antonio Morante, ho sap o ho toca saber.

D’altra banda, la quota de cada centre escolar s’elabora durant els mesos de maig i juny a partir de la informació disponible a aquell moment. Això és normal, perquè cal planificar el curs següent. Ara bé, en començar el curs molts centres ja han vist alterades les previsions fetes tres o quatre mesos abans, amb noves necessitats per canvis en la previsió de matrícula. A més, l’alumnat d’incorporació tardana segueix arribant al llarg del curs, assignat pel Servei d'Escolarització. Això també és un fet. També és la realitat. I la Conselleria d’Educació, i més concretament la Direcció General de Planificació, dirigida pel mateix Antonio Morante, hauria de reaccionar davant aquesta realitat. Sobretot si tenim en compte que es repeteix cada curs.

Però –i aquí rau el problema– el canvi a la realitat material de cada centre no implica canvis a la quota fixada. És igual quant insisteixin els centres en explicar a l’Administració quines són les seves necessitats reals a mesura que arriben nous alumnes, la majoria, si no tots, de categorització NESE; el problema s’agreuja amb alumnes NEE que, si no estan diagnosticats –i és molt difícil aconseguir un diagnòstic durant el curs, a no ser que el cas sigui d’una urgència extrema–, no impliquen l’arribada de nous recursos als centres. La resposta de la Conselleria és gairebé sempre la mateixa: que ho tendran en compte de cara al proper curs. Però els centres no necessiten la redefinició de quota i tot el que implica el curs següent, sinó aquí i ara. Els nins i nines no esperen. Els mestres i professors hem de resoldre la feina avui, no demà. Però a per a l’Administració els nins i nines, i els docents, només som xifres i estadístiques.

Això és gravíssim, perquè de la quota depèn, a més del nombre de docents assignats, la categorització de la tipologia de cada centre, i en conseqüència els recursos que se li assignen, tant pel que fa al professorat d’orientació, reforç i suport educatiu –a més del personal ATE–, com al nombre, horari i complement salarial dels equips directius. El resultat és que els centres han de fer front a la realitat canviant durant el curs amb una previsió fictícia per inflexible, perquè Planificació estableix una quota inamovible, mentre Escolarització –que, no us ho perdeu, està adscrita a la mateixa Direcció General i Departament– altera la dita quota enviant els nous alumnes als centres amb el seu mètode més estimat: ordeno y mando. Aquesta gent fa realitat el mandat bíblic aquell que diu “que la teva mà dreta no sàpiga allò que fa la teva mà esquerra”.

Quan demanam explicacions al Departament de Planificació i Centres, ens diuen que la quota dels centres sí que es revisa a mesura que canvien les necessitats reals. Ara bé –i aquí rau la qüestió– la tipologia dels centres no es revisa amb el mateix dinamisme, perquè la Resolució que ho regula –a la qual ens remeten– no ho permet. El cas és que la Resolució en qüestió contradiu aquesta versió perquè diu, literalment: “Aquests criteris són els que s'han de tenir en compte a I'hora de confeccionar els grups i la quota en el moment de planificar el proper curs i no per a les incidències que es puguin produir durant el curs”. Idò això és exactament el que denunciam. I en tot cas, ens feim aquestes preguntes: Qui fa la Resolució i té capacitat per canviar-la si escau? Qui no la vol canviar? I sobretot, per què?

D’altra banda, al Servei d’Escolarització ens han atès en un to amable que agraïm, però les seves explicacions tampoc no ens han convençut gaire. Diuen que els serveis de Planificació i Escolarització estan en comunicació regular i, si els centres ho demanen, i les partides pressupostàries no s’han esgotat, les necessitats s’atenen immediatament. En canvi, si la partida pressupostària s’ha exhaurit, el procés s’allarga, perquè s’ha de sol·licitar a Hisenda una nova partida. Una altra cosa –afegeixen– és que els centres reclamin més recursos dels que la Conselleria considera necessaris. En termes generals, expressen la seva satisfacció amb el procés d’assignació de nous recursos als centres en funció dels seus canvis de necessitats.

A UOB Ensenyament ens sobta molt tant l’afirmació del Departament de Planificació sobre la revisió dinàmica de les quotes com la satisfacció expressada pel Servei d’Escolarització, perquè les notícies que ens arriben de la realitat dels centres no quadren amb aquestes manifestacions: la realitat sembla ser ben diferent, perquè les necessitats d’avui només trobaran resposta demà, quan les necessitats hauran tornat a canviar. Tot això, suposant que les necessitats arribin a reconèixer-se. Quants alumnes que poden ser NESE no arriben a diagnosticar-se, o es diagnostiquen massa tard, per exemple?

A més, l’argument de les partides pressupostàries que es van esgotant i s’han de demanar a Hisenda ens sembla impresentable: com és possible que, si aquesta realitat es repeteix cada curs, no es prevegi una partida pressupostària suficient per fer-hi front de manera ràpida i dinàmica? En la nostra opinió la veritat és que la Conselleria no té cap intenció d'afrontar els problemes dels centres: això implicaria planificar i rascar-se la butxaca, és a dir, assignar recursos de manera generosa i racional, i molt ens temem que ‘generositat’ i ‘racionalitat’ són dos mots que no surten als glossaris ni de Martí March ni d’Antonio Morante. Ells dos s’estimen més crear una ficció d’èxit educatiu i docents ben tractats. Pobres docents! Pobre infància i joventut!

El resultat d’aquesta M & M (March-Morante) Fiction és, a més d’un servei educatiu molt deficient per a l’alumnat --molt especialment per als alumnes NESE, i més encara si són nouvinguts–, una sobrecàrrega laboral que està duent al límit bona part dels ensenyants. Simplement no arribam a tot, no tenim temps de produir materials, no podem exercir de manera adient l’acció tutorial, no podem gestionar el nombre d’alumnes NESE de les nostres aules, ni tampoc el nombre d’alumnes en general. I mentrestant, el feliç matrimoni polític March-Morante es mostra menys empàtic que mai: exigeix resultats –és a dir, exigeix aprovats massius, perquè no importa la realitat de quant aprenen els nostres joves, sinó només la ficció de les seves estadístiques irreals–, i exigeix papers i més papers, perquè l’allau burocràtic, a més d’acabar de rebentar les companyes i companys docents, permet dibuixar millor aquesta realitat paral·lela on s’han instal·lat des de fa massa temps. La seva cap, la Presidenta Armengol –sí, la mateixa que ens deu dues pujades de sou de les quals ens privà de manera arbitrària i amb excuses de mal pagador (mai millor dit)-- pot estar ben satisfeta: la guerra de l’actual Govern contra l’ensenyament públic i contra els seus docents és un èxit. Serà per això que s’omplen la boca amb la historieta de l’”èxit educatiu”?

A UOB Ensenyament comprenem perfectament la impossibilitat de preveure una quota perfecta el mes de juny. Però precisament per això exigim que la quota es revisi durant el curs de manera dinàmica per respondre les necessitats reals de cada centre, i que aquesta revisió tengui totes les conseqüències administratives que escaiguin. I, ja que hi som, i en termes més generals, també exigim que la Conselleria deixi de crear una ficció convenient i comenci a centrar-se als fets reals.

Palma, 13 de desembre de 2021